Quan es barregen els sentiments

Mestra d’educació infantil


M’estimo la meva feina i això m’està portant ara molts problemes; quan vaig sortir de la reunió amb el Regidor d’Educació i Universitats Gerard Ardenuy, una família de l’escola em va preguntar què em passava, semblava amoïnada. La resposta no és gens fàcil.

Sí, estic amoïnada i trista, i preocupada i indignada, sento impotència, se’m barregen records dels anys que fa que treballo i de totes les experiències que he tingut; penso amb la meva lluita constant per fer entendre la transcendència del meu ofici, els que em coneixeu ho sabeu prou bé.

L’Ajuntament de Barcelona, aquesta ciutat que tant m’estimo, m’ha traït, ha abandonat la responsabilitat que fins ara tenia clara, la d’educar als ciutadans més petits. Sota el paraigües de la situació econòmica, amb només dos mesures “correctores del pressupost” (fàcils: més infants per grup, menys mans per atendre’ls), s’ha carregat la feina de quasi 40 anys de tradició educativa de les bressols municipals. Ha tocat de mort els projectes educatius d’unes escoles que han estat mirall a Catalunya, a l’Estat espanyol i, fins i tot, a Europa; amb l’experiència de molts professionals de l’educació que han sabut anar construint una cultura de la infància amb un gran respecte a les criatures que han passat pels nostres centres.

Ara farà 23 anys que un dia, animada pel meu pare, em vaig presentar a unes oposicions per entrar a treballar a les escoles bressols de Barcelona; acabada de sortir dels estudis, vaig tenir l’oportunitat de començar a fer-ho i, des d’aleshores, no he parat d’aprendre de la meva feina; m’he nodrit de tots el companys i companyes que he tingut (direccions, mestres, cuineres i feineres); he aprés de totes les famílies amb qui he tractat i, sobretot, he crescut personalment i professional junt amb totes les criatures que he mirat d’educar, que malgrat són molts, tinc al cap les seves cares o els seus noms o les ocurrències o les reflexions o trapelleries.

Per tots ells i elles, us vull demanar que ens ajudeu a parar aquest atac a les escoles, que feu sentir la seva veu, que lluiteu amb nosaltres per una ciutat que s’estimi als més petits. No estic lluitant pel meu lloc de feina ni per les meves condicions laborals, que no es veuen ara compromeses, estic cridant perquè m’estimo la meva feina i vull seguir creixent al seu costat.

Compartir: