Intervenció d’Àngel Casas durant la presentació del llibre sobre Núria Feliu

Àngel Casas, presentador i periodista santsenc

Intervenció d’Àngel Casas durant la presentació del llibre sobre Núria Feliu

Bona nit.

Perdoni’n que llegeixi la meva intervenció a l’acte d’aquesta nit. No és que no em vegi capaç de parlar sense papers de la Núria Feliu, però precisament per això, perquè soc capaç de passar-me hores parlant de la vida i els miracles, de les anècdotes personals i les vivències compartides, precisament per això faig servir papers. Perquè se m’ha demanat brevetat i concisió, i tractant-se de la meva relació amb la Feliu em resultaria impossible, disculpin doncs la paperassa.

Conec la Núria Feliu des de fa gairebé 50 anys. Era una noia del barri, com jo, del barri de Sants. Una noia de la plaça d’Osca que sovintejava l’Orfeó, que els benpensants consideraven un nucli d’esquerres en contrast amb els qui, com la meva família, els meus amics i jo, pertanyíem a una institució clarament considerada de dretes i de missa com el Centre Catòlic.

Per tant la Núria i jo no ens vam conèixer quan tocava sinó una mica més tard, quan la Núria ja participava en el TEC, Teatre Experimental Català, del que n’havia estat fundadora i ja havia rebut propostes d’en Ros Marbà i de la gent d’Edigsa per a cantar en català.

La Núria tenia vocació d’actriu, d’una actriu que havia fet estudis de música, primer amb la senyora Magda Prunera i després al conservatori; i amb el TEC i amb gent com en Josep Muntanyès, l’Ernest Serrahima, la Carme Fortuny, endegaven muntatges teatrals agosarats de Pedrolo a Arnold Wesker, de Brossa a Albert Camus.

La primera vegada que vaig entrevistar la Núria Feliu va ser en el metro. Ens vam trobar al carrer del Pi, a la sortida d’un assaig del TEC, i vam tornar plegats a casa, a Sants.

La Núria ja havia tret el seu primer disc “Anirem tots cap el cel”, una preciosa cançó del tàndem Andreu i Borrell i suposo que tenia apunt la versió catalana de “People”. O sigui que ja havia establert d’una forma clara els seus paràmetres artístics de futur, es a dir, esdevenir intèrpret –cantatriu com li agrada a ella definir-se– contrastant amb la tendència generalitzada dels primers Setze Jutges d’escriure les seves pròpies cançons, emmirallant-se amb els grans mites francesos.

Calia que aparegués la Feliu perquè algú havia de dur a terme una funció fins aleshores no prevista: cantar cançons d’altri amb estil i qualitat i obrir els ulls cap la música angloamericana, els seus gèneres i les seves influències arrelades en el jazz, el gospel, el blues i el swing.

La Núria i jo hem compartit una mica de tot: amistat i amics, algun que altre viatge, moltes entrevistes, una enorme estimació multiplicada per la complicitat dels orígens i, sobre tot i des de vessants professionals diferents, un gran amor a la música.

Hem parlat molt, és veritat, però mai –i aquests dies he fet un esforç per recordar-ho–, mai sobre la vida i el barri abans de conèixer-nos. Es per això que llegir “Dies de records i infantesa”, el llibre que avui presentem, m’ha il·lustrat amb escreix sobre la, per a mi, cara més oculta de la Núria. Sé que a tothom no li passarà el mateix. Aquesta sala segur que hi ha persones que han conegut la Núria quan era una nena feliç, que anava amunt i avall pels carrers enllambordats de Sants, de la plaça d’Osca al Mercat, de l’Institut Montserrat a les Monges, de l’Orfeó a les classes de la senyora Prunera… que, probablement sabien dels seus somnis quan des del balcó de casa seva sentia els sons de les orquestres per la Festa Major mentre veia ballar els grans, però jo vull confessar que en llegir els seus records d’infantesa, aquesta personal reconstrucció del barri on va néixer i créixer, he descobert que de barris de Sants n’hi havia més d’un. M’ha fet gràcia adonar-me que la Núria i jo mai ens hauríem conegut de petits ni que haguéssim tingut la mateixa edat. Compartíem tots la mateixa por, la mateixa misèria de postguerra, la mateixa derrota, el mateix fred gris i lleig, però la Núria, com he dit abans, era de l’Orfeó i jo del Centre Catòlic, la seva família era resistentment republicana i la meva molt de missa, que es deia, a ella procuraven portar-la a escoles laiques i jo estudiava als Maristes. Viscut ara, segurament no tindria importància; vist aleshores, semblava que tampoc, però vist amb perspectiva històrica, i tant que era important!, i el fet de descobrir-ho a través de les pàgines viscudes de la Núria m’ha fet pensar-hi molt. Excepte el Mercat i el metro, porques més coses ens eren comunes, perquè fins i tot la festa major de la Plaça de Màlaga, la meva, la popularment anomenada plaça de l’Esglèsia, amb programacions oficialistes presidides pel regidor –aleshores concejal del distrito Séptimo-, no tenia res a veure amb la festa Major, popular i populista de la plaça d’Osca, on el meu pare m’hi havia portat una única vegada a veure-hi una vetllada de boxa o de lluita lliure, no ho recordo ben bé, només recordo dos homes que s’estomacaven dalt d’un ring. En canvi, des del terrat de casa meva, nosaltres fruíem de la cultura oficial del autos sacramentals de Calderón de la Barca, els esbarts dansaires i el concert indispensable de la Banda Municipal de Barcelona.

Lectures i interpretacions personals a part, jo us recomano que llegiu “Dies i records d’infantesa” perquè és una delícia tendre i nostàlgica on la Núria ens obra el seu cor, perquè ens retorna a uns anys perduts que cal que mai no oblidem, i perquè ens descobreix la història, entre moltes altres, d’un pretendent italià de la Feliu, la qual cosa té molt de morbo.

Felicito Núria Feliu per la feina engegada, Albert Torras per la feina conclosa i Ara Llibres per la idea i el suport, i els desitjo tota la sort del mon.

Gràcies

 

Intervenció d’Àngel Casas durant la presentació del llibre “Dies i records d’infantesa” sobre la cantractiu santsenca Núria Feliu, el 25 de novembre de 2015 a la sala d’actes del Mercat de Sants.

Compartir: