El Plus Ultra: un barri que comença a emprendre el vol

El veí ens acompanya a recórrer el Plus Ultra


“Sóc el més ancià dels nascuts al Plus Ultra” diu cofoi Francesc Boix, l’alma mater d’aquest tros de barri de la Marina-Zona Franca, que formen tres carrers i mig, i que duu el pintoresc nom de “Plus Ultra”. En Francesc Boix, que entre altres guardons ostenta la Medalla d’Honor de la Ciutat, va veure el món per primer cop a la peixateria del carrer Aviador Ruíz de Alda el 1927, que ara regenta la seva germana.

Les cases baixes del barri
El barri no ha canviat gaire. Tres carrers: Aviador Ruíz de Alda, Aviador Franco i Aviador Duran que foren els primers en travessar l’Atlàntic fins a Buenos Aires, juntament amb el tècnic, Radas, que va donar el nom a l’antic carrer Alts Forns i que per poca fama “va ser l’únic a qui van canviar el nom”. Als anys trenta i quaranta, el barri rebia el nom del “Pont dels Gossos”, ja que prop hi passava un pont que creuava l’antic Canal de la Infanta, avui clavegueram municipal, i on hi anaven a parar “les bestioles mortes que s’enduia la riuada”.

Al cap dels anys, aquells tres carrers i mig van poblar-se de casetes de planta i pis, que s’anaven edificant allà on hi havia un racó, envoltades de camps i recs. “Vam fundar un club de futbol i li vam posar el nom de Plus Ultra, en honor d’aquells aviadors, i allà on anàvem ja ens deien: els del Plus Ultra”. Un nomenclàtor curiós per a un barri, petit poblet, d’aquestes característiques. Una peixateria, una tenda de queviures, la bodega, el bar de cantonada, un taller mecànic, el carnisser i el manyà. Poc més calia en els anys del “desarrollismo” quan el Plus Ultra va quedar definit en la seva forma actual, i envoltat dels nous barris que anaven creixent Passeig de la Zona Franca avall.

Plus Ultra - Zona Franca (c) el3 2006
Els canvis són imminents. Un Pla especial de Reforma Interna enderrocarà mig barri i el tornarà a fer créixer. Francesc Boix està esperançat respecte al futur d’aquesta hectàrea de terreny, enclavada entre pisos de set i vuit plantes. Alguns veïns es queixen ara, “sempre hi ha algú que en surt perjudicat” explica Boix, “però des de l’associació hem mantingut reunions amb el districte per tal de configurar el barri del futur”. El veí ens acompanya a recórrer els dos-cents metres que van d’una banda a l’altra del Plus Ultra mentre assenyala els seus racons. Coneix cada pedra, cadascuna de les llambordes que ja van quedar soterrades sota l’asfalt. “Aquí hi fem cada any la trepitjada de raïm, que és la nostra festa major”.

Entrem a la bodega, amb les bótes fosques al fons, ampolletes i queviures que ho omplen tot, amb aquella olor de vi dolç. Queden quatre o cinc anys per a que el Plus Ultra deixi de ser aquell petit poble a cavall entre un barri d’extramurs del sud de València i un llogaret solitari de la Plana de Lleida. Però a en Francesc Boix no li fa llàstima perdre la fesomia del barri. “No ho va veure la meva dona. Ho hauré de veure jo”. En té ganes.

Carrers de Plus Ultra

Compartir: