Les veus de l’1 d’octubre a Hostafrancs: “L’èxit més gran de l’operació urnes va ser la discreció total per part de tothom”

Un any després entrevistem al representant de la Generalitat durant el referèndum a l'Escola Francesc Macià: "No vaig veure cap imatge, fins i tot venia gent d'altres col·legis amb sang a la cara, però no vaig voler veure cap vídeo de què passava, ja que era prou emocionant tot per veure aquella animalada"

Les veus de l’1 d’octubre a Hostafrancs: “L’èxit més gran de l’operació urnes va ser la discreció total per part de tothom”

El referèndum de l’1 d’octubre va ser possible a la participació de molta gent que es va involucrar en la seva organització. Hi havia per exemple un representant de la Generalitat de Catalunya en cada centre de votació. Tot seguit podreu llegir l’entrevista que li hem fet a una de les veus del referèndum de l’Escola Francesc Macià, al barri d’Hostafrancs. També copsen l’opinió d’un dels apoderats d’aquest centre.

Quin va ser el teu rol durant els dies previs a l’1 d’octubre?
A part d’una sèrie de reunions que servien per organitzar el tema de les urnes i les paperetes, es tractava de coordinar a on es recollien les urnes, també a on es guardaven i també com les portaríem als col·legis. En cap cas, en les reunions es definien les persones que ho farien, ni es detallava com es portarien les urnes a Barcelona. Tot això és unipersonal, ja que et trucaven i quedaves.

Qui t’ho va encarregar?
M’ho van encarregar persones de confiança, ells coordinaven zones del barri.

En quin moment t’ho demanen?
Unes dues o tres setmanes abans de l’1 d’octubre. Gairebé tot va passar els últims dies. Tu recollies l’urna, la custodiaves i els dies següents l’havies de portar al col·legi.

Quantes persones coneixes amb noms i cognoms que participessin en tota aquesta operació?
La veritat que ningú. Els que havien de fer aquesta gestió, de fer arribar les urnes o fer-se responsable del col·legi electoral, no es coneixien de res, ja que el contacte es feia de manera individual.

Tu vas tenir les urnes durant dos dies a casa. Qui ho sabia?
La meva família i ningú més. L’èxit més gran de l’operació urnes va ser la discreció total per part de tothom. A més, molta gent et preguntava d’on sortirien les urnes però llavors tu havies de callar-te i ser molt rigorós amb el que deies.

Com et van arribar les urnes a casa?
Les vaig anar a recollir a un espai on estaven aquestes urnes i les vaig portar cap al lloc on van estar guardades.

Al cap de dos dies a qui, on i com vas donar les urnes?
Al mateix col·legi electoral, en aquest cas a l’Escola Francesc Macià. Portar-les va ser una aventura. El dia anterior a l’1 d’octubre vaig investigar qui hi hauria a l’escola, si coneixia algú o si hi havia algun espai. Vaig veure que tothom estava al patí preparant el sopar. Em vaig apropar a una persona si es quedarien tota la nit. La primera reacció era de desconfiança total. Aquest va ser el procés anterior.

A quina hora van arribar les urnes al teu col·legi?
La millor hora que creia que no trobaria a ningú al carrer va ser a dos quarts de cinc de la matinada. La sorpresa és que el carrer estava ple de gent que va començar a arribar a les tres o a les quatre de la matinada. A les cinc vam arribar a l’escola amb dues bosses molt grans. Les vam entrar per la porta principal amb el crit que ja estaven arribant “les pizzes i el cafè amb llet” per esmorzar. La gent aplaudia. I molts ara encara estan esperant el cafè i les pizzes perquè allò precisament no era per menjar.

Com analitzes la relació entre polítics i societat civil durant els dies previs de l’1 d’octubre?
Jo crec que la societat va prendre la responsabilitat de tirar el projecte de fer un referèndum, mentre que els polítics a banda d’afegir-se van respectar el que el poble havia demanat i votat. Jo ho trobo molt positiu i crec que és el normal.

Quin va ser el teu rol durant la jornada de votacions?
Després de fer arribar les urnes, vaig haver de coordinar qui eren els representants dels diferents partits i entitats que farien d’apoderats. També vaig gestionar la normativa perquè es complís de forma rigorosa. Una altra de les gestions era salvaguardar les persones.

Els ordinadors, de qui eren?
Els primers els vam aconseguir, però després ens vam trobar que era més àgil treballar amb mòbils o tauletes que ens permetien contrarestar l’ofensiva dels informàtics que ens tallaven l’accés. A més, teníem persones que votaven i s’oferien per ajudar-te a actualitzar les pàgines. Era la voluntat d’un poble.

Eres conscient dels riscos a què t’exposaves?
Des del primer moment ho era. També és cert que no vaig veure cap imatge, tot això escoltava algun comentari, fins i tot venia gent d’altres col·legis amb sang a la cara, però no vaig voler veure cap vídeo de què passava, ja que era prou emocionant tot per veure aquella animalada. Nosaltres estàvem a la plaça d’Espanya i per allà passaven les furgonetes de la Guàrdia Civil i de la Policia armada que ens feien senyals i ens insultaven.

Ho tornaries a fer?
Ara mateix.

Què et quedes de l’1 d’octubre?
Tot. No hi ha una imatge sola. Aquelles ganes de plorar d’alegria i de ràbia, però sobretot era la capacitat d’un poble de tirar endavant una cosa que havia estat organitzada per aquest mateix poble.

L’Enric va ser apoderat a l’Escola de Francesc Macià. Com vas viure l’arribada de les urnes?
Va ser molt emocionat. Es va fer un passadís perquè passes el “senyor de les pizzes”. Va ser un moment de joia i molt emocionant. Aquella nit vaig dormir molt poc. Em vaig oferir d’acompanyar la gent que es va passar la nit a l’escola.

Sabies on estaven les urnes abans de l’1 d’octubre?
Ni idea. Tenia una confiança cega de què la votació es faria, però a la vegada no vol dir que no fos escèptic, ja que passaven les hores i no es veia moviment.

Què hi hagués un 1 d’octubre, va ser un miracle?
En part si, però crec que no va ser tant un miracle, sinó que és la força d’un poble, la unió i la compenetració. La gent es va apoderar. I si els polítics ho haguessin volgut desmuntar, no ho haguerem concedit.

Amb què et quedes de l’1 d’octubre?
Em quedo amb la sensació que tenim un poble fantàstic amb molta força i capacitat. I sobretot he de dir que s’ha traspassat una línia de més de dos milions de persones que ja no formen part d’un estat i d’una monarquia que no ens representa.

entrevista1octubrehostafrancsoctubrede2018-02

Compartir: