La fundadora de la Pastisseria Kessler Galimany compleix 90 anys recordant els seus inicis al barri

Darrere del taulell de la pastisseria Kessler Galimany, situada al carrer de Sants 53, hi ha més de 65 anys d’una història familiar. Llavors la Teresa Kessler i en Josep Galimany, pares d'en Joan Galimany, van fundar la pastisseria com un negoci familiar.

La fundadora de la Pastisseria Kessler Galimany compleix 90 anys recordant els seus inicis al barri

Darrere del taulell de la pastisseria Kessler Galimany, situada al carrer de Sants 53, hi ha més de 65 anys d’una història familiar. Llavors la Teresa Kessler i en Josep Galimany, pares d’en Joan Galimany, van fundar la pastisseria com un negoci familiar. Aquesta setmana, la Teresa compleix 90 anys, i per això són molts els veïns i antics clients de la pastisseria han volgut retre-li un homenatge. Ens explica com recorda els inicis d’aquest negoci de barri, de les vivències i com era el barri i la gent que hi venia a comprar.

Creu que el fet d’haver treballat en una pastisseria artesana de qualitat com aquesta l’està ajudant a arribar a una edat com la que celebra?

Estic molt orgullosa d’haver-ho fet. He treballat amb molt de gust i, fins i tot, encara hi penso. El meu marit, Josep Galimany i jo ens vam encarregar de pujar el negoci. Ara ja han passat més de 65 anys des que estem aquí. L’any 1950 vam començar i, quan ens vam cassar, l’any 1951 la vam inaugurar.


Per què van decidir obrir una pastisseria?

Perquè jo tenia una fàbrica a casa de gènere de punt, i el meu marit era pastisser i forner, i vam haver de decidir. El meu marit va preferir posar un forn i una pastisseria, i començar.


I com és que van anar parar al carrer de Sants?

El meu pare i el meu marit van voltar molt buscant una pastisseria adequada, i van trobar aquesta que era molt vella, i li deien Cal Pere Brut. Vam decidir de continuar nosaltres, i vam tenir molt èxit.


Com recorda aquell primer dia?

Com si fos ara. Per sort tinc molt bona memòria i recordo molt de tot.

 

Com era la gent del barri i que li demanaven aquells anys?

Els rebíem molt bé, i la gent ens demanaven el que volien i nosaltres ho fèiem. Encara ara, molts d’aquells clients, ara grans com jo, em parlen d’aquells anys.

 

I com em descriuria el carrer de Sants, l’any 1950?

Era un carrer estupend, hi passaven tramvies i potser hi havia un trànsit com el d’ara. Llavors tothom ens parlàvem i érem molt coneguts, llavors érem com un poble.

 

Què venia durant els primers anys a la pastisseria?

La lionesa es venia molt, igual que la rebosteria, com els pastissos de mantega, fruita o gema cremada i, fins i tot, els massinis, braços de gitano, o biscuits de la reina que se’n venien molt i d’aquests en fèiem de nata, xocolata, i de crema ben aviat pocs, ja que no s’aguantaven gaire.

 

Com es repartien les feines dins de la pastisseria?

Estàvem el meu marit i jo treballant, juntament amb dos operaris, i diumenge venien dues dependentes. Al cap de deu mesos va néixer en Jordi Galimany, i més tard en Joan Galimany, i tots vam anar pujant la pastisseria.

 

Quin és el record o anècdota que més li ha marcat durant tots aquests anys?

Llavors durant el Nadal fèiem moltes paneres per les empreses, i els clients, com tots érem amics, entraven dins el magatzem i em deien els productes que volien. Recordo que treballava entre la palla que posàvem a les paneres.

 

Què conserva la pastisseria, encara, d’aquell primer dia?

Ho conserva tot. Encara es manté aquella estimació i essència molt bonica que la porto encara molt a dins. Tot i això hi ha coses, com la vida de la gent, que han canviat. De fet, hi ha molts veïns que han marxat a viure fora.


Com era en Joan Galimany quan era petit, li agradava entrar l’obrador a ajudar el pare?

Tant ell com el seu germà, en Jordi, els hi agradava ajudar al seu pare a muntar la nata a mà, i si convenia, també despatxaven darrere el taulell.


La trajectòria professional se li ha estat reconeguda, oi?

Sí. Quan vaig arribar als 50 anys treballant de pastissera, l’any 1992, el Gremi de Pastisseria em van entregar un diploma, em van regalar una medalla d’or de la Verge de Montserrat i em van fer un homenatge. En aquell moment em vaig sentir molt orgullosa dels meus fills i néts que continuen al capdavant d’aquest negoci familiar.

Compartir: