Esperança, aquesta és la darrera paraula que llegeixo i tanco el llibre. No hi ha marge a l’atzar quan qui parla és Montserrat Roig. M’endinso de nou i mentre passo les pàgines amb la bibliografia i el vocabulari amb els termes alemanys la vida quotidiana torna al meu entorn, a aquest vagó de metro de la línia 5, arribant a Maragall. Però les converses alienes s’han tornat buides i les mirades enutjoses. Com pot ser el nostre el mateix món del qual acabo de ser testimoni? Com podem ser la mateixa espècie animal? Se’m fan presents els forns, les xemeneies, …
Llegir més...